Roooooomba!

La setmana següent al meu aniversari vaig tenir dues sorpreses força xules.
La primera va ser que em van renovar el contracte a la feina i em van fer fixe. Cosa que per una banda dóna tranquilitat, perque almenys a curt termini no m'haig de preocupar de tenir prou ingressos per pagar les factures, tot i que reconec que uns mesets de descans com els de l'any passat, sense més preocupacions que estudiar alemany, també haurien estat bé.
La segona sorpresa, per dir-ho d'alguna manera, doncs era "anunciada" va ser la visita del papa i el tiet Jordi, que van venir a passar dos dies a Palma. Van ser dos dies divertits: el primer vam anar a sopar a Santa Catalina, per celebrar la meva renovació. El papa va rascar-se la butxaca i vam menjar de fàbula! El segon va ser divertit perque vam anar de "tapas martianas" i després a casa a veure el Barça, que just jugava. Jejee... la gràcia és que el papa i el tiet van venir-me a buscar a la Clínica on jo tenia control de medicació i em van dir "hem d'anar a comprar gots, ginebra i tònica per l'hora del partit", així que vam anar al Corte Inglés a buscar tot el càtering.
L'últim dia el papa i jo vam dinar prop de la feina, en un bareto alemany dels pocs que queden oberts a la tardor. Un gulasch que la veritat estava molt bo!
El primer dia em van portar el regal d'aniversari dels papes: un robot aspirador roomba. Quina passada! Realment el recomano. Apretes el botó i ell solet va per tota la casa recollint pols i pèls de gat. És una meravella! Un regal fantàstic! Se li va ocórrer a la mama i crec que va ser una pensada genial. Ara quasi cada dia el conectem al marxar de casa. Els gats no li fan massa cas i ell va fent. Alguns dies torna a la seva "caseta" a carregar-se quan acaba la neteja, d'altres ens el trobem encallat en algún lloc de la casa, però sigui com sigui, la veritat és que des que va arribar ja fa un mes no hem tornat a tenir boles de pèl rodant pel pis. I us asseguro que això és fantàstic!
A mi el que m'agradaria seria treure-li encara més partit convertint-lo en un niu de diversió com aquest:

...però tot i que alguna vegada els gats passen per sobre i l'engeguen, encara no hi han pujat mai!

Aniversari feliç

A l'octubre vaig fer-ne 40. Una edat que es pot dir que pesa bastant. A més, després de la malaltia del mes anterior, estava especialment sensible.
Però el dia va ser fantàstic i el recordaré tota la vida. Per la nit, just a les 00:00h, l'Oriol va ruixar-me amb paperets de confetti platejat per donar la benvinguda al dia. Al llevar-me em va portar un suc de taronja i just al deixar-me a l'autobus em va donar un regalet. Era un cremador d'essències molt bufó tot i que ell diu que ho va comprar al xino per fer una broma. Va ser graciós perque vaig obrir el paquet molt ràpid mentre ell em mirava des del cotxe, i en veure el que era amb prou feines ho vaig identificar!
Mentre era a la feina i rebia missatges d'amics i familiars, l'Oriol va enviar-me un link a una cançó molt alegre que ja sabia que m'alegraria, i és cert que em va encantar. A veure si a vosaltres també:

Per la tarda, quan vaig arribar a casa vaig tenir la més gran de les sorpreses. Esperant a l'ordinador hi havia una frase que deia: Cristina hem de parlar. A continuació hi havia un vídeo amb petits sketchs que havíen enviat moltíssims amics i familia. És preciós! Tothom s'ho va currar per gravar felicitacions i fer videos divertits i emotius. La veritat és que veient-lo no parava de plorar de tant emocionada que estava. Perdoneu que no el comparteixi, però és massa personal. Puc dir que la mama, els tiets, el Pol i l'Ari van fer una representació amb putxinel·lis casolans que portaven les seves fotografíes que fa riure moltíssim, en el pur estil "radio sabata i corbata"; el papa i tota la cosinada Sans van gravar un esbojarrat video on ells mateixos cantaven "Cris para ser feliz quiere un camión" i els Miskatonic Friends em van fer una parodia d'Abba cantant "Take a chance on me" que és per tronxar-se. Tothom s'hi va esforçar i realment va ser un regal meravellós, no crec que mai pugui fer saber a l'Oriol i la Bàrbara (que crec són els artífexs de la idea) tot el que em van fer sentir. Per segona vegada en poc temps (la primera va ser quan estava malalta) em vaig sentir molt estimada, i estic segura que sentir-se estimat és una de les coses que et pot arribar a fer més feliç.
Després del vídeo, quan encara tenia la cara plena de llàgrimes d'emoció, l'Oriol va donar-me el seu regal: un penjoll i unes arrecades a conjunt que són espectaculars! M'agraden moltíssim! Són dels colors ideals i conjunten amb tot. El pobre va haver de renunciar a un dels seus partits de futbol per comprar-ho sense que jo ho sabés!
Finalment, i per acabar el dia com es mereixia, vam anar a sopar a un restaurant del barri de Gènova que es diu "El Mussol" i que és un lloc romàntic, molt agradable i on ens van tractar de meravella i vam menjar molt bé!
M'emociono molt recordant el dia, sobre tot si penso en tota la gent que verdaderament es va currar vídeos d'una manera o d'una altra per fer-me sentir acompanyada i estimada. Sempre que hi penso se m'omplen els ulls de llàgrimes, i no tinc manera d'expressar amb paraules el que vaig sentir.

Dies Rotger

La Clínica on vaig estar ingressada es diu Rotger. Hi vaig estar ben bé dues setmanes i m'hi vaig sentir molt bé. Els primers dies van ser a la UCI, una unitat molt ben disenyada en la que totes les habitacions estan al voltant del mostrador de les infermeres. Des de l'habitació sempre les tens a la vista i elles també et poden veure a tú. Està clar que això només és possible perque n'hi ha unes set o vuit, però dóna molta tranquilitat als pacients.
A planta em va tocar una habitació de les antigues. Es veu que n'hi ha de molt modernes, i fins i tot suites amb salonet, però a mi em va tocar una de les que encara no han arreglat. Tot i així estava en molt bones condicions, molt neta, ben conservada i amb tot tipus de comoditats. Per la mama, que es va quedar totes les nits amb mi excepte una que es va quedar l'Oriol, hi havia un bon llit, i per mi un altre d'aquests que pots incorporar amb un botonet. Un dia el sistema es va espatllar, però quan vaig comunicar-ho van enviar de seguida un tècnic a arreglar-lo.
El menjar era boníssim i jo esperava amb ganes l'hora de dinar i sopar per saber què hi havia i acabar-m'ho tot! Les infermeres eren molt amables, no tardaven en venir quan les avisavem, tot i que no vaig abusar gens d'això!
Ser a la Clínica em donava molta tranquilitat. Saber que si passava qualsevol cosa m'atendrien immediatament donava calma a una situació de tensió. La mama estava al meu costat a tota hora, i fins i tot costava fer-la anar a passejar per poder estar una estona amb l'Oriol o amb els amics que em venien a veure.
El papa no va quedar-se a dormir, però va llogar una habitació en un hostal proper. Acceptava amb resignació tots els típics encàrrecs de fer compres i tramitar documents de la baixa o de l'assegurança. L'Oriol s'hauria volgut quedar més estones, però com que teníem els amics a casa també havia d'estar amb ells i quan se li van acabar les vacances va haver d'anar a treballar.
Van ser uns dies de pau. Els recordo tan tranquils. Em sentia propera a la gent que més estimo i no puc més que agraïr-los que m'estimin tant.
El primer dia, quan vaig haver de quedar-me sola a la UCI, vaig pensar que si allò acabava malament, almenys podia marxar pensant que he tingut una vida feliç, sempre he estat rodejada de persones que m'han fet sentir bé i que els mals moments han sigut pocs i gairebé ja els he oblidat. Tal com volia des de que era adolescent, crec que he sabut aprofitar bé el meu temps, i aquest pensament m'ajuda a estar més tranquila.

Un descans massa llarg

He estat molts i molts dies sense escriure. Més de tres mesos. No hi ha pas cap justificació més que la mandra de seure aquí. I no serà que no tingui coses per explicar: les tinc.
L'estiu va passar lentament i va acabar de la manera menys esperada. A principis de septembre vaig caure malalta i em van haver d'ingressar. Va ser inesperat i repentí i em va fotre en molts sentits.
En primer lloc, vaig emmalaltir en el pitjor moment: just abans de tenir vacances! Aquella setmana, mentre jo era a la Clínica, els meus millors amics van venir a Palma, doncs era el que teníem planejat. Primer van ser el Pep i l'Esther, i quan ells van marxar, el Jordi i la Bàrbara. Quina ràbia tot plegat! Tants plans que tenia per passar uns dies esplèndids junts!
Vaig tenir una trombosis pulmonar. Una enfermetat que almenys no és fastigosa i no provoca dolors, només un cansament increíble, però resulta que és perillosa i s'ha de tractar abans que l'oxigen deixi d'arribar als pulmons. Com que quan jo faig les coses les faig bé, resulta que el meu trombo era important i afectava als dos pulmons, així que vaig ingressar directament a la UCI. El papa i la mama van venir ràpidament cap a Palma i van estar aquí cuidant-me. De fet, la mama es va quedar un mes sencer, fins que van donar-me l'alta.
Ara ja estic pràcticament recuperada, però és cert que tot això ha tingut una conseqüència bastant molesta: ara tinc por de tot el que sento. La més petita molèstia em fa pensar "pot ser símptoma d'alguna cosa greu això?" Mai he estat hipocondríaca i, de fet, ara tampoc, només tinc més por de morir-me. És exactament això. No em fa por estar malalta o sentir dolor. La meva por és que el desenllaç sigui fatal. Em vénen ganes de plorar si penso en les persones que estimo, sobre tot en els papes i l'Oriol, i en tot el patiment que els provocaria. Suposo que amb el temps superaré aquestes angoixes, però sovint, al aclucar els ulls per la nit, m'envaeix la tristesa per culpa d'aquests pensaments.

El Portitxol més autèntic

Hem estat per diversos restaurants de Palma, la majoria m'han agradat, alguns més alguns menys però de quasi tots he sortit satisfeta. Ahir però, vam anar a un del que vaig sortir MOLT satisfeta, perquè era super autèntic. Es tracta del restaurant del Club Nàutic Portitxol. És el típic edifici antic amb cambrers que van amb pantalons negres i camisa blanca, molt atents i de bon humor. Potser en algún moment el lloc es va considerar de tapes, així baratetes, però ja se sap que aquests últims anys han guanyat molt valor i cal dir que ara costen una mica caretes, però són molt autèntiques i estan ben fetes i el peix és molt bo. Vam demanar xipirons rebossats, unes truitetes de xanquet, xirles i boquerons fregits. Tot boníssim! I les postres, una mousse de llet, també em van encantar!
L'ambient era totalment d'aquí, potser hi havia algún guiri perdut, però en general a Portitxol n'hi ha pocs i en aquest lloc menys. La "guinda" la posava un duet de dos senyors amb un sintetizador cantant cançons com "Gavilán o paloma", "Eva María se fue" i grans temes de Julio Iglesias! Suuuuper autèntic! A més hi havia algunes parelles d'aquestes "d'acadèmia" que van sortir a ballar. Jo també hauria volgut però la "pista" estava molt a la vista i hi faltava més ambient.
M'ho vaig passar tan bé!
No vull desmerèixer altres llocs on hem sopat perque també n'hi ha hagut de molt bons, però la majoria són de tapes més innovadores, bombons de morcilla, mousse caramelitzada de foie i aquest estil... boníssim, eh! però és un altre tipus de cuina que, encara que sembli impossible, aquí a Palma és més econòmica!

Mestres del bricolatge

Ja fa nou mesos que tenim el pis llogat, però va caldre que vingués la mama per descobrir que la tuberia de la pica de la cuina rajava tant o més que l'aixeta.

La reparació semblava senzilla, hi havia una arandela trencada i s'havia de substituir per una altra en bones condicions. 

Però res és el que sembla: vam anar al Leroy Merlin i no tenien cap arandela similar, tampoc al Bauhaus. Vam aconseguir l'adreça d'uns majoristes de lampisteria i almenys ells sabien què era aquell troç de plàstic. Però no en tenien cap d'igual. Ens en van vendre dos de similars.

Un cop vam arribar a casa vam decidir posar la peça més gran de les dues que havíem comprat. Preu per preu sabates grosses! Resultat: la tuberia seguia rajant. Vam desmuntar-la altra vegada i vam colocar la peça petita. Resultat: la tuberia seguia rajant. Va ser en aquest punt quan vam adonar-nos de que l'aigua no queia per la part on hi havia l'arandela, si no des de més amunt, i que quan pressionaven la tuberia cap a dalt deixava de rajar. 

Ara mateix la tuberia està subjectada amb cinta americana lligada amb nusos per a que aguanti en la posició que no raja. A veure... l'èxit no és absolut. Cau alguna goteta. Tot i això hem fet proves, fins i tot una rentadorada (sí... la rentadora també desaigua per allà), i sembla que tot va bé, només alguna goteta despistada encara cau. I és que som uns mestres del bricolatge!

La fuga

Divendres passat la Misi es va escapar.
Per qui no ho sàpiga, aquí a Palma, l'Oriol i jo convivim amb un gat i una gata: el Titu i la Misi. Ja vivien amb ell a Barcelona, i són un dels principals motius que jo no hagi pogut portar-me l'Helva, la meva gossa dàlmata sorda.
El Titu és un gat força tranquil, fill d'una de les gates del Pep i d'un preciós gat persa. És de color taronja i de pèl llarg i suau. S'assembla al Garfield. Bàsicament està tot el dia tirat per algún racó.
La Misi és una gata que sembla siamesa, però segons va dir-me la Kris de Cookiteca que en té una igual, sembla més una raça que es diu "balinesa" i que tenen el pelatge i el color d'ulls dels siamesos però són més petits de tamany. A mi em fa carinyo perquè és tan petitona, però per altra banda cada matí la odio perque és hiperactiva. De matinada comença a correr pel pis i sovint a saltar sobre el llit, ens desperta i no ens deixa acabar de dormir bé. És especialista en activar aquest modus-activitat quan queden pocs minuts perque soni el despertador.
Bé, doncs el divendres la Misi es va escapar. Concretament, va ser la nit de dijous a divendres. Feia molta calor i vam decidir dormir amb la finestra totalment oberta. Quan em vaig llevar no la vaig veure, però no vaig donar-li importància, pensava que estaria al menjador. Quan vaig haver-me dutxat i ja es llevaven l'Oriol i la mama (que just havia de marxar cap a l'aeroport al cap d'una estona), vaig comentar-los que creia que la Misi no hi era. Vam buscar per tot el pis, però de seguida vam tenir la certesa que la finestra oberta havia estat una temptació massa gran per a ella.
Per sort, era l'últim dia de vacances de l'Oriol, i va poder buscar-la pel barri durant tot el matí. Dic per sort ja que hauria estat més angoixant haver de marxar a treballar, però la búsqueda va resultar infructuosa.
A la tarda l'Oriol va venir-me a buscar a la feina per sorpresa (què guai! així no vaig haver de tornar en el fastigós autobús ple d'alemanys suats que tornen de la platja). Vam passar per casa i vam anar a comprar doncs teniem la nevera buida. Vam anar a El Corte Inglés, que resulta més agradable que el Carrefour o el Mercadona i, a més, tanca més tard. Vam arribar a casa a quarts d'onze, vam ordenar la compra i vam sortir a donar una volta.
Pensavem que al fer menys calor potser seria més fàcil que la Misi es bellugués i poder-la trobar. Vam tenir sort. El primer lloc on ens vam dirigir va ser a tirar les escombraries i vam posar-nos a mirar per sota els cotxes de prop dels containers. Jo no vaig veure res, però l'Oriol va sentir un miol fluixet i va començar a cridar-la. De seguida, al costat d'una roda, va aparèixer el caparró color beige i negre de la gata. Es va deixar agafar, però es va escapolir i va tornar allà on era. Aquí vam iniciar una persecució ella per sota la fila de cotxes i nosaltres pel costat, fins que la fila es va acabar i la vam enganxar fort i portar cap a casa.
Semblava cansada, però no nerviosa ni alterada. Això sí, té totes les ungles trencades, potser de la caiguda per la finestra, potser d'intentar pujar a casa per la paret, potser de qualsevol aventura que va viure durant la seva fuga.
Tot va bé si acaba bé, però esperem que no es repeteixi!!!

Feina i calor

Ja ho sé que fa moltíssim que no escric. Sé que podria fer-ho més sovint, però hi penso poc, aquesta és la veritat.
Ja fa dos mesos i mig que vaig començar a treballar. Estic contenta per la tranquilitat que em dóna haver trobat la feina, però tal i com estava previst ja he començat a agobiar-me una mica. El tema és que crec que esperen de mi alguna cosa i no sé pas quina pot ser! Jo m'esforço en fer tot el que em demanen, però crec que la imatge que estic donant és de la típica "senyora" que treballa molt però no obté els mateixos resultats que una joveneta amb la meitat d'esforç. Ja fa unes setmanes que tinc aquesta sensació.
Provo de no dir mai que alguna cosa em costa, intento sempre apanyar-me sola, però jo mateixa veig que no estic espavilant massa. Cal dir que fins ara he fet tot el que m`han demanat, però no se me'n va aquest malestar que em fa sentir que no faig suficient.
Amb el mes de juliol ha arribat una calor espectacular. A la feina, amb l'aire acondicionat estic prou bé, però pel carrer la sensació d'ofec és terrible, com si no es pogués respirar gairebé.
La setmana passada l'Oriol va tenir vacances i va anar a Barcelona. Jo vaig quedar-me aquí a Palma i la mama va venir a fer-me companyia. Em va saber greu no passar tot el dia juntes com quan va venir a l'hivern! Clar, ara només ens veiem quan jo sortia de la feina, i a més estava cansada i xafada per la calorota, així que tampoc podiem fer massa activitats. Vam passejar i vam anar a sopar fora, vam prendre gelats, vam mirar rebaixes, vam xerrar... Va esta bé però em va semblar poc!
Per la resta els dies continuen igual... feina, compres, sofà, sopar, sofà.

Canvi de rutina

Ja fa un mes que treballo.
Sembla ser que l'extranya entrevista que vaig descriure a la meva última entrada va ser tot un èxit ja que van contractar-me. Treballo en una empresa gran, de les més grans que mai he estat, en un departament d'onze persones, força tranquil. De moment no m'exigeixen massa. Escriure articles i aprendre el funcionament dels seus programes informàtics (força rebuscats!). Encara no he tingut cap problema ni angoixa, pero no baixo la guàrdia, ja em conec! En qualsevol moment m'agobiaré.
Vaig fer una altra entrevista també prou interessant, però no van sel·leccionar-me, tot i que tampoc té importància ja que estava més interessada en el lloc que finalment vaig aconseguir. També van trucar-me de dues empreses més a les que ja vaig rebutjar anar, doncs ja havia signat on sóc ara.
El fet de treballar, evidentment, ha canviat molt la meva rutina. Està clar, que m'agradava molt més tenir tot el dia lliure, però ara tinc una tranquilitat interior que abans no tenia, i suposo que a nivell personal tinc la moral més alta. Haver trobat feina en les circunstàncies actuals del país és tota una proesa!
Ara l'Oriol i jo ens llevem a la mateixa hora. Ens arreglem i preparem la fiambrera amb el dinar. Ell m'acompanya en cotxe a la parada d'autobús, està molt a prop, però li ve de passada. Cada dia des del bus envio missatges a la mama per desitjar-li bon dia i explicar-nos alguna coseta mentre faig el trajecte. Alhora, em dóna temps de llegir una mica.
Estic a la feina des de dos quarts de nou fins les cinc de la tarda. El dia passa lent, però per sort m'acompanya molt escoltar RAC1 tal com feia quan era a l'ADP. Això sí, ara molta més estona!
Quan arribo a casa per la tarda espero que vingui l'Oriol per fer alguna cosa: comprar, passejar, netejar, preparar-nos el sopar i el dinar del dia següent... i abans d'anar a dormir, com sempre, mirem la tele o sèries una estona. Tal com em passava l'any passat, ara que treballo, sovint m'adormo al sofà.
Els dies ara són molt més llargs que quan no treballava, doncs amb l'arribada de la primavera s'han anat allargant. La veritat és que encara no estic del tot centrada. Potser quan faci més temps que treballo tornaré a tenir sensació de realitat, o potser no, potser el fet de ser fora de Barcelona em mantindrà sempre en aquest estat de no acabar de creure que això és la meva vida.

Algunes novetats

Finalment tinc alguna novetat per a explicar.
Resulta que ahir vaig anar a la meva primera entrevista de feina aquí a Palma. Per fi!
Va ser una entrevista curiosa pel fet que gairebé no es va parlar de mi si no únicament del lloc de treball que oferien, del departament on era i de l'empresa. Volien deixar clar tots els aspectes. Això ja ho havien fet en altres entrevistes en les que he estat, però després es passava a comentar, contrastar i ampliar el meu curriculum, interès pel càrrec, motivació, etc. Aquesta vegada no. Aquesta vegada no van preguntar-me res. Primer vaig pensar que era perquè potser no sabien bé què esperaven de mi o com fer una entrevista, que només volien veurem en persona, allò de saber si els donava "bon feeling" o no. Vaig sortir pensant que tot dependrà de com siguin la resta de candidats. Personalment estaria molt contenta i descansada si aconseguís treballar, tot i que no negaré que també sé que quan ho faci enyoraré aquests dies de descans que tinc, dedicats a anar a classe i estudiar i llegir i patinar i mirar sèries i cuinar i viure en general; sense angoixes.
Una altra novetat és que tinc un plan amb amigues! A la nova acadèmia d'alemany som tres noies a classe i hem quedat per anar al cine el proper dilluns a la tarda. No és que realment tingui cap necessitat de conèixer gent, estic bé a casa sola o amb l'Oriol, però ja que ha sorgit pot estar bé començar a conèixer més persones.
I bé, això em porta a parlar de la nova acadèmia on faig alemany. Per si no ho havia comentat per aquí, explico que després de 3 mesos estudiant a Berlitz, vaig veure que tot i que estava aprenent força havia perdut una mica el control de la meva evolució i no sabia en quin punt estava. Els dos primers mesos tenia una professora molt organitzada. Sabia quins temes explicava, els estructurava bé i utilitzava el llibre com a suport. Treballavem força a casa tant amb els deures que corregiem després a classe com amb altres que podíem fer de manera opcional (frases, redaccions...) El tercer mes però ens van canviar el professor. Era simpàtic però jo no sabia on era, i no només per culpa d'ell si no pel fet que no es feia cap control a classe del que portàvem après. Així doncs, vaig pensar que havia arribat el moment d'assentar els coneixements que havia adquirit. Per això, vaig decidir apuntar-me a una altra acadèmia i tornar a començar de manera que repassaria tot el que havia fet però des d'un punt de vista diferent. Estic contenta amb l'experiència. Veig que sé força i que comforme avançem puc seguir bé tot el que fem, sé del què es parla i com resoldre-ho i fins i tot l'explicació de coses que veig però que encara no toquen. Aquí es fa un examen al acabar cada tema i fins ara sempre he tret notes excelents. M'agradaria molt que es fes un examen final de tot el curs, ja que per temes resulta més senzill. Però ja ho veurem... Segueixo contenta amb el que aprenc i si no trobo feina podré continuar i millorar, tot i que cada vegada dubto més que aconsegueixi un nivell d'alemany útil per a parlar, entendre o treballar. És clar que mai se sap per quins camins em pot portar la vida!

Moments de felicitat total

Dissabte passat, finalment, vam anar a patinar pel Passeig Marítim. Havia costat molt acondicionar els meus vells patins per a que pogués utilitzar-los, però uns dies abans just vam col·locar'ls-hi rodes noves. Per altra banda, com que era el Sant de l'Oriol ell estrenava uns patins regal de la seva mare i, a més, finalment feia molt bon dia.
A mitja tarda vam decidir-nos, vam posar patins i proteccions cada ú en una motxil·la i vam baixar cap al Passeig que està a 5 minuts de casa i té un carril bici que sembla que no s'ha d'acabar mai. Quan hi vam ser vam seure en un banc a equipar-nos, patins als peus, genolleres i proteccions als canells. Uns dies abans a Decathlon vaig dubtar si havia de comprar-me un casc, però finalment no em vaig animar, en la creença que tantes hores a la Pista de Gel encara mantindrien el seu fruit i no cauria tan fàcilment com la meva desconfiança inicial em feia pensar.
Després d'uns segons de tentines a la vorera ens vam posar en marxa. En un principi els turmells em feien força mal, però després de tants dies demanant anar a patinar no vaig dir res. L'Oriol es mostrava molt més segur que jo i m'avisava si algú venia per darrera i calia apartar-nos per obrir pas o bé quan calia frenar, tècnica que sembla he oblidat quasi del tot. Sense pressa però sense aturar-nos cap vegada vam arribar fins a Portitxol, tots dos prou satisfets del resultat de l'experiència.
Un cop allà però: un terrible imprevist. Els meus patins no van soportar els pas dels anys, ja en tenien més de quinze i tot i haver-los fet servir poques vegades, van pagar-ho. Es van partir literalment quedant la part de les rodes separades de la bota. Per sort, jo ja feia una estona que notava que alguna cosa fallava i tot just em vaig aturar per a mirar-ho vaig veure el desastre. Vaig intentar patinar un parell de metres per seure en unes escales però ni això van aguantar i van despedir-se definitivament amb un gran crack del patí esquerra que em va fer continuar descalça fins a arreserar-me prou per posar-me les bambes.
Vaig haver de tornar caminant, però el fantàstic paisatge que ens rodejava just al costat del mar, l'esplèndida tarda asolellada i la immillorable companyia em van fer sentir la persona més afortunada del món.
Aquella estona sobre rodes m'havia semblat totalment insuficient i en arribar a casa vaig convèncer a l'Oriol perquè m'acompanyés en cotxe fins a Decathlon a comprar l'oferta de patins encara vigent que havia aprofitat per aconseguir els seus (regal de la seva mare, això sí). Vam apropar-nos a la botiga però els econòmics s'havien esgotat en el meu número i vam haver d'anar a un altre dels centres de la marca per aconseguir-los.
Per què tanta pressa? Doncs perque s'apropa Setmana Santa i era possible que l'oferta desaparagués i també perquè com que marxarem el proper cap de setmana a Barcelona, si no aprofitavem diumenge ja no hi havia més dates per anar a patinar fins al mes vinent.
Tot va sortir bé. Diumenge, altra vegada amb tota l'equipació i aquest cop amb els meus patins nous vam baixar al Passeig Marítim. Vam tornar a anar fins a Portitxol, vam passar de llarg i vam arribar a Ciutat Jardí abans de fer mitja volta. Tot a molt bon ritme. Tot sota un sol preciós. Tot fent-me sentir altra vegada que sovint és fabulós trobar-se amb moments de felicitat total.

Alguna preocupació

Tot no pot ser perfecte, està clar!
Em preocupa la meva situació laboral. Aquí no tinc contactes i sembla difícil trobar feina, impossible trobar-la en alguna posició que em permeti desenvolupar una mica la meva professió. Si ja era complicat a Barcelona, aquí veig que no podrà ser de cap de les maneres. La cosa està fotuda a tot arreu i a totes les professions, però jo ja tinc gairebé 40 anys i una experiència que m'avoca més cap a oficines administratives que a la taula d'una redacció. Una mica trista ja per aquest fet, hi afegeixo que ja tinc gairebé coll avall que si aconsegueixo un treball remunerat aquí possiblement serà darrera un mostrador.
Intento gaudir dels dies que tinc ara pensant que després, quan torni a treballar, els trobaré a faltar i m'agobiaré amb feina, terminis i obligacions, però un cuquet no em deixa estar a gust xiuxiuejan constantment: i si no trobes res? Sé que no sembla possible, però realment vaig bastant perduda, i en els temps que corren ningú pot donar-me cap tipus d'orientació.
Segueixo fent el que puc, enviant curriculums a tot tipus d'ofertes, tant a través de portals de feina com directament a les empreses, sovint "en fred", només desitjant que algú el vegi en el moment adequat. Almenys no es pot dir que no faci tot el que està al meu avast!
La gent de per aquí em diu que porti el curriculum per les botigues del centre... no desprecio en absolut treballar en botigues, vaig estar a les de Cookiteca i m'agradava, i evidentment continuaria intentant trobar res millor, però és difícil trobar lloc amb tanta competència amb experiència i buscant així al tuntún.
No us preocupeu! No estic pas deprimida, només volia compartir la part més dura d'aquesta experiència balear.

Escriu més!

Escriu més al blog! M'heu dit alguna vegada. Digue'ns què fas!
No és tan fàcil... realment aquí la vida transcorre plàcida i gairebé no tinc anècdotes per explicar.
Els dies de diari em llevo amb son, amb mandreta i normalment amb poques ganes de sortir de l'escalforeta del llit al fred de l'habitació. Tot i que encenem l'estufa la veritat és que la diferència entre dins i fora del llit és moltíssima. Jo crec que només a casa la meva mare s'aconsegueix una fantàstica sensació d'escalfor a tot el pis durant tot l'hivern, és la sort de tenir una instal·lació de gas antiga, d'aquelles que "ja no es fan", i que sense gastar massa escalfa molt.
Quan aconsegueixo llevar-me ja veig que vaig justa per arribar a classe d'alemany. M'arreglo amb pressa i em prenc un cafè soluble mentre miro el resum de l'informatiu del matí. Si engego la TV i el resum ja ha acabat és que vaig més tard de l'habitual.
Repasso tot el que haig d'agafar: claus, moneder, apunts i llibre i el telèfon mòbil. M'asseguro que cap gat s'hagi quedat tancat en una habitació, "control de gats" li diu l'Oriol. Surto de casa i recorro els carrerons que em porten a la parada del bus, està tot just sortint del Casc Antic. Des d'allà tinc vistes al mar i cada dia me'l miro. És bonic poder-lo veure cada matí. Alguns dies li faig una fotografia. Semblen totes iguals, un carrer de quatre carrils amb el Mediterrani al fons i unes palmeres al costat. No sé per què sempre és una imatge que em resulta "antiga", com dels anys '60, m'agrada.
Mentre espero el bus (em serveixen el 1, el 15 i el 19) escric uns missatges de Bon Dia.  A la mama i a l'Oriol sempre, alguna vegada a algú més. Una amiga, alguna ex-companya de feina, algún familiar... m'agrada rebre les seves respostes i sentir-me "conectada" amb ells, saber que no estic sola.
La classe d'alemany em té força concentrada tota l'estona. Intento no perdre'm cap detall i aprofitar cada minut. Em miro una noia joveneta que es passa tota la classe escrivint pel mòbil i em mossego la llengua per no dir-li "aprofita ara, no deixis que se't faci tard! Segur que això que estàs xerrant amb els teus amics pot esperar una horeta".
En sortir de classe baixo passejant cap a casa. Normalment aprofito per fer alguna compra al mercat. Bistecs o peix habitualment, la resta ja ho agafem quan anem a fer la compra setmanal al super, però això crec que surt molt millor si ho agafo fresc.
Arribo a casa i m'asseguro que els gats estiguin bé, que tinguin aigua i la capsa de sorra estigui neta. Esmorzo i normalment em dutxo. Quan em rento el cap m'agrada allargar la dutxa d'aigua calenta, em costa sortir però sempre provo no acabar el calentador. És un altre moment en que penso en la fantàstica instal·lació de gas de casa la meva mare. Sovint penso, quan vagi allà em dutxaré una bona estona, sota un raig d'aigua potent i ben calent i sense por que s'acabi!
Després m'assec davant l'ordinador amb la TV de fons, a vegades la ràdio, però la ràdio em recorda més quan sóc en alguna oficina treballant i aprofito la TV ara que puc. Repasso el correu i busco ofertes de feina. M'apunto a totes les que puc. A vegades envio algún CV en fred... mai se sap quan es pot tenir sort, però en els temps que corren és difícil. Deixo passar l'estona fins a l'hora de dinar, perdo el temps, però em sento a gust... és allò que no podré fer quan trobi feina. Tot i que em sento un pelet culpable, no hi penso massa.
M'espanta una mica la situació tan complicada de l'atur del país i els meus quasi 40 anys, que no ajuden. Ja veurem com acaba tot plegat...
És aquesta l'hora en que, si se m'ocorre alguna cosa a dir, escric en aquest blog o en l'altre. Després, m'escalfo el dinar i dino veient noticies i quan acabo netejo bé la cuina.
La tarda l'aprofito fent deures, passant a net els apunts i preparant el sopar o el dinar del dia següent, encara que a vegades espero l'Oriol per a fer-ho. Quan ell arriba, fem cosetes mundanes com anar a comprar alguna coseta que ens falta o sortir a donar un tomb. Xerrem una miqueta de la seva feina o de les meves classes, de que estem contents amb la vida que tenim o de qualsevol cosa que sorgeixi (la dimissió del Papa, els partits del Barça, la corrupció política...) Així passa l'estona fins l'hora de sopar i, en acabar, de veure alguna sèrie. Si és cap de setmana, alguna película.
Són dies d'allò més plàcids, ja ho he dit, no hi ha massa diferència amb els que tindria a Barcelona, només que transcorren a Palma de Mallorca. I m'agrada.

Petit penediment

No puc evitar-ho, sovint, quan estic a classe d'alemany, recordo quan estudiava BUP. No em vénen records de la Universitat ni de cap altra classe d'idiomes, sempre de l'escola. Me n'adono que realment vaig aprofitar poc les classes, els professors, els llibres, la possibilitat d'aprendre en general.
Recordo mirar el rellotge cada 5 minuts i desitjar que s'acabés el dia, recordo no escoltar massa, recordo pensar en el cap de setmana anterior o en el següent.
Ara que sóc a classe escoltant, agafant apunts, intentant comprendre, aprofitar fins l'últim segon, ara que repasso quan arribo a casa i em preparo la lliçó del dia següent, que estudio dia a dia i que quan arriba l'examen vull que realment medeixi el que he après, penso en aquells companys de classe que debien fer tot això mentre jo divagava i provava d'aprovar de qualsevol manera, sense interessar-me si aprenia o no. Penso molt en ells i en que les coses els han anat força bé, i ténen bones feines i la crisi els afecta poc. Em sento malament quan recordo que res m'interessava prou i que vaig tenir més sort de la que mereixia aprovant. I penso que m'agradaria tirar enrera i aprendre a divertir-me estudiant des d'aquell moment, cosa que vaig tardar dues carreres en saber fer.

Temps de visites

Sembla ser que tradicionalment el mes de febrer és l'època de l'any que menys visites rep l'illa de Mallorca. S'han acabat les visites nadalenques i encara no han començat les arribades de turistes que comporta el bon temps. Molts restaurants i establiments comercials aprofiten per fer vacances i, a més, les temperatures són les més baixes de l'any, així que no acompanyen.
Però a casa l'Oriol i la Cristina això no ha anat així. La setmana passada va venir-nos a veure la meva mama, i aquesta setmana el meu papa. A finals de mes tancarem el cercle amb la visita de la mama de l'Oriol. 
Ha estat divertit que ens vinguessin a veure. 
La mama va arribar un dimecres i es va quedar a l'habitació de convidats fins divendres. No va tenir sopar de benvinguda perquè va arribar el dia del partit de Copa del Rei Madrid/Barça, que vam anar a veure a un bareto amb altres seguidors d'aquí la zona (llàstima de "ES PAAAALO" del Xavi, hauriem pogut guanyar i la cosa va quedar en empat).
Al dia següent però, ens ho vam passar la mar de bé. Va acompanyar-me fins a l'acadèmia d'alemany i em va esperar fent un cafè mentre jo era a classe. Quan vaig sortir vam fer el meu recorregut habitual fins a casa, amb paradeta al Mercat de L'Olivar inclosa. Ella es va animar a comprar verdureta fresca i un rap boníssim, així que vam tornar carregades. Vam deixar la compra a casa i vam esmorzar una mica. En acabar, volteta turística: passejet per Sobre Murada fins a La Seu sota un sol esplèndid i després visita al barri de Santa Catalina, que jo gairebé tampoc coneixia. Pel que he sabut després alguns el consideren un barri de "yachties" (pronuncieu "iotis"), és a dir joves que treballen pels yates del Port. Alguns netejen coberta o arreglen peces o fan de "servei" en llargs viatges. Esperen pel barri per ser contractats i viuen aquí perque és un bon port per ells. No sé si realment és així, però això pensa la meva professora d'alemany i un parell de companyes, tot i que a mi em sòna com a idea desfassada. Si estés a Barcelona jo diria que és un barri de "Erasmus", ple de baretos petits i alguns restaurants turístics on, amb el bon temps, els carrers s'omplen de gent amb gots de plàstic a la mà.
Vam fer alguna compra i vam tornar cap a casa. Després d'un dinar de dieta vam decidir aprofitar el bon temps caminant pel Passeig Marítim cap a l'altra banda. Vam animar-nos a arribar fins Es Portitxol, que va encantar-nos. Sembla un antic poblet de pescadors però totalment rehabilitat i convertit en barri més aviat "estacional", almenys pel que fa a les cases de primera línea. Per la part de més enrera possiblement sigui diferent. Aquí els bars i restaurants semblaven de més nivell. Tots molt bonics i cuidats. Va ser una passejada molt agradable, vam xerrar força i ens vam cansar bastant, així que vam tornar en autobús i vam anar cap a Plaça España, on vam baixar per passejar cap a casa des del centre. 
Quan al dia següent vaig acompanyar-la al aeroport i vam despedir-nos vaig tenir l'agradable sensació d'haver passat dos dies perfectes :)
Quan encara no m'havia tornat a centrar en el dia a dia, dilluns al migdia, arribava el Papa. Vaig recollir-lo a l'aeroport i acompanyar-lo a l'hotel més proper, el Santa Clara, on ja havia fet reserva per una nit. Vam repetir el passeig cap a La Seu i el Barri de Santa Caterina, i vam tornar caminant pel centre, per trobar-nos a casa amb l'Oriol i anar tots tres a Es Portitxol en cotxe. Crec que mai més tornaré a estar per Palma amb els carrers tan buits! Temporada baixa i dilluns, ja ho va dir el Papa que a ell li agrada fer visites als llocs en èpoques en que no hi hagi ningú!
Vam fer una bona passejada, ja sense sol, des del Club Marítim d'Es Portitxol fins una mena d'estatua que hi ha al costat de la platja. El papa i jo vam comentar que ens recordava el Barri Marítim de Torredembarra si els anys l'haguessin tractat millor. Per sopar vam escollir un lloc que ja havíem vist amb la mama. El restaurant S'Eixerit, un lloc que, un cop dins, va resultar de més categoria que el senzill restaurant de tapes que jo havia imaginat. Vam menjar realment molt a gust i vam tornar cap a casa. 
Al matí següent, en tornar de classe, vam anar amb el papa al "xiringuito" pijo d'aquí a prop i vam passar-hi una bona horeta agradable. Quan va marxar, altre cop la sensació d'haver passat molt bones estones. 
Tinc la sort de tenir confiança i bon rollo amb els meus pares i de passar-ho bé junts!

Truites de patates

Quan faig una truita de patates sempre em venen molts records a la ment. És curiós, no sé si és que pelar i tallar patates i batre ous m'ajuda a pensar i recordar. El més curiós i potser avorrit és que sempre són els mateixos records. Són records d'altres truites de patates.
Cronològicament el primer record és de quan era petita. A casa meva les truites les feia el meu pare. La meva mare deia que tallava les patates amb peu de rei. Que totes tenien exactament la mateixa mida. No sé si és cert o el meu record ho ha modificat però jo recordo que enlloc de tallar les patates a làmines el meu pare les tallava a "taquitos", i la ceba també. Fa molts anys que no menjo d'aquelles truites però crec recordar que eren força bones.
Un altre record directament relacionat és una "llegenda" de la familia del meu pare. Li dic "llegenda" perquè n'he sentit a parlar molt però mai ho vaig veure que jo recordi. Són les truites de patates individuals de la Tieta Conxi, de les que tant el meu pare com el meu tiet Jordi sempre que en tenen ocasió en fan menció.
Mentre vaig pelant patates també recordo sovint la meva estada a Irlanda. Un grup d'italians van cuinar spagetthi amb diferents salses per a un munt de gent i van convidar a tothom qui ho volgués a menjar al seu apartament. Els d'aquí no vam voler ser menys i vam organitzar la "Potatoes Omelette Party". Cal dir que gairebé cap dels qui ho vam fer en sabíem gaire de cuinar truites, però tot i això van quedar prou bé i eren comestibles. La foto conmemorativa d'aquell esdeveniment demostra que a la majoria se'ns va cremar la ceba i que la pinta de les truites, de fet, no era massa apetitosa.
Recordo també, quan arriba el moment de juntar truites i ous, que la mare d'uns amics, ja desapareguda, va ensenyar-los a fer truita quan van marxar a estudiar fora de la ciutat on vivien. Un d'ells, m'explicava, repetint les paraules de la seva progenitora, que era important tirar les patates en un bol amb els ous i barrejar, i en cap cas posar les patates a la paella i tirar-los l'ou per sobre. A saber perquè, absolutament seeeempre recordo això.
Per últim, també recordo, sempre que faig truita que durant una època en que cada cap de setmana anava a Torredembarra a l'apartament de la meva amiga Natalia, gairebé tots els dissabtes a la nit feiem truita de patata amb pa amb tomàquet, igual que gairebé tots els diumenges feiem spagetthis amb tomaquet fregit Solís. Era el menú oficial dels caps de setmana. Això em condueix a pensar, que la mare de la Natalia estava mooolt orgullosa perquè una vegada va sortir una entrevista al diari al jugador de futbol Romario Nazario (que havia estat al Barça tot i que en aquell moment era a Italia). Quan li preguntaven què li agradava més del menjar d'Espanya ell contestava "la tortilla de patatas de la mujer de mi amigo Rafa Carrasco". Aquesta era la mare de la Natalia i ella tenia el retall de diari guardat com un tresor i l'ensenyava tota cofoia.
I per últim, vull afegir que recordo amb molt carinyo les truites que la meva iaia Lluisa em deixava preparades quan anava a jugar a cartes amb les seves amigues a l'estiu, perquè així quan jo arribés a casa, si ho volia, ja podia sopar; la truita i un puré de tomaquet.
Ah! I una menció especial a les suuuuper truites de la meva amiga Laura, que aviat serà mama, i que no sé com s'ho fa per fer-les però són d'aquestes gruixudes i enormes iguals a les dels bar. Li queden tan rebé que al principi creia impossible que les fes ella i pensava que les cuinava la seva mare, fins que la vaig veure preparar-ne en directe.
Em venia de gust posar tot això per escrit.

Excursions

Dimarts passat vam anar d'excursió al Leroy Merlin. No és que estigui massa lluny però mereix ser explicada. L'intenció inicial era comprar: llums de leds per substituïr els alògens del menjador i del bany, un pot per posar els coberts i una taula de planxar. En realitat vam sortir amb un allargo/lladre d'endolls d'aquests que s'apaguen si salten els ploms i una làmpara de peu.
La fabulosa oferta de bombetes de leds no s'ajustava als nostres portalàmades, així que quan vam veure que ens sortia molt més a compte una làmpara de peu on posar bombetes de baix consum, ho vam considerar la millor opció. El pot dels coberts no ens va convèncer gens, infinitament més lleig que els dels xinos, i la taula de planxar massa cara, va quedar descartada (per sort dissabte en vam trobar una al Carrefour).
Al sortir la tormenta era impressionant. Quan érem de camí ni tan sols semblava que anés a ploure! Però l'Oriol havia de conduïr a 40 km/h i tot i així costava veure la carretera. Brutal!
Al dia següent encara plovia, el més curiós és que els paraigües casi no serveixen de res perquè fa tant vent que la pluja ataca des de tots els costats. Per sort, sóc una dona preparada i sota el paraigua vaig equipada amb un plumes impermeable, botes "katiuskes" i barret de pluja. Ja!
L'excursió de dissabte va ser més "tradicional". Vam anar a Deyà, que també és força a prop. Jo hi havia estat fa molts anys, i hi tinc una fotografia en un "xiringuito" de la cala que vaig reconèixer ràpidament. Això sí, la cala estava buida, de fet jo no recordava que no hi hagués sorra! Potser és així només a l'hivern. En el seu lloc hi havia una enorme acumulació d'algues. Vam decidir que hi hem de tornar en millor condicions. Dissabte feia molt fred i a més se'ns havia fet tard per dinar i no vam parar al poble, que es veia tan bonic o més que Valldemossa. Menys turístic almenys ara a l'hivern. Hi havia diversos restaurants amb molt bona pinta i vam plantejar-nos de quedar-nos-hi a dinar, però les limitacions de la Dukan i haver-nos comprat bitllets per anar a BCN a mitjans de febrer ens van fer tirar cap a casa.
Ahir diumenge, neteja general! La mama vindrà de visita aquest dimecres i es quedarà un parell de dies així que s'imposava fer el que es pogués per evitar crítiques... Jo penso que sempre ho mantenim tot bé, però clar, no sé si suficient per un nivell matern!
Vam tirar anti-humitats a les juntes de les rajoles del bany, vam aspirar i rentar a fons el terra i les juntes de les portes i vam intentar fer neta la part de baix de la mampara de la banyera (això ha millorat molt, però no hi ha manera que quedi bé). Personalment crec que els propietaris del pis no eren extrems en temes neteja perquè hi ha coses que tenen brutícia acumulada i no produïda per nosaltres!

Sant Sebastià

Resulta que per Sant Sebastià és el patró de Palma de Mallorca. Jo no en tenia ni idea. La tradició a la ciutat és que per la revetlla l'Ajuntament omple els carrers de barbacoes i tots els veïns baixen a fer-se carn, torrades, etc... És una festa molt popular i divertida. Al voltant de les diferents barbacoes s'hi agrupa gent diversa sense cap problema en deixar-se utensilis, tovallons o intercanviar menjes si fa falta.
Ahir l'Oriol i jo vam unir-nos a aquesta cel·lebració amb el Sergi i la Patti. Nosaltres preferiem quedar-nos a les barbacoes del costat de casa, però ells ens van convèncer per anar fins a la Plaça de la Cort. Així va anar bé perquè vam veure més l'ambient, però no podiem pujar i baixar a buscar coses si ens feien falta (pinces, paper de cuina, etc...)
Jo estic en plena dieta, però no va haver-hi problema perquè puc menjar tanta vedella i pollastre com vull, així que vaig comprar-me unes cuixetes ja sense pell i desosades i me les vaig menjar feliçment. Molt millor que fetes a la planxa, on vas a parar!
Avui he fet una nova recepta, també de dieta, que inicialment tenia molt bona pinta però després m'ha decepcionat, l'hauré de millorar. Són uns pebrots del piquillo farcits amb crema de bolets. El problema és que no vaig trobar bolets i ho he fet amb xampinyons i pel meu gust estava massa soso. La pròxima vegada ho faré amb bolets variats i a veure si milloro!
Ara ja estem a punt de donar per acabada la nostra prospecció d'hipermercats. Hem provat el Carrefour, l'Alkampo, l'Eroski i el Mercadona. Per ara el que més ens ha convençut per preu i quantitat i varietat de productes és el Carrefour. Que a més és el que ens resulta més pràctic d'arribar-hi, així que perfecte!
El pis també ha prosperat: hem comprat un llit "nido" de segona mà i l'hem posat en una habitació que per ara utilitzo com a vestidor. Allà també hi ha una estanteria que abans estava al menjador i que ara la tinc plena de samarretes, jerseis, malles, barrets, bufandes... A l'habitació que anomenem "dels gats" hi ha la meva taula d'escriptori del pis del Clot amb el meu ordinador, tot i que no el fem servir perquè l'altre està al menjador i resulta més còmode d'utilitzar. A mi m'agradaria trobar un lloc millor per als gats, però realment no hi ha cap racó on posar la seva terra, i sobre tot, prefereixo que estigui en aquella habitació que al menjador.
El nostre dormitori també va millorar quan vaig penjar-hi unes fotos antigues de quan jo era petita que havien estat molt temps al c/Provença. No sé des de quan les tinc però em sembla que encara mai les havia penjat. Però com que a la paret hi havia quatre claus alineats vaig aprofitar-los. Ara vull fer algún canvi de lloc de les calaixeres que hi ha a l'armari i provar si poden servir com a tauletes de nit. Al meu costat hi ha espai, però al de l'Oriol potser no ja que té l'armari a prop, ja veurem...

Gent nova

Ahir vam anar de tapes amb els companys de feina de l'Oriol. Va venir l'Héctor, que és el noi que va entrar a treballar el mateix dia que ell, amb qui comparteix el cotxe per anar a l'oficina i amb qui més es fa. També van venir el Juan Antonio i la seva novia Lara, que va començar a l'empresa un parell de setmanes abans. I per últim una companya de feina d'aquí de Mallorca.
Jo no vaig poder menjar ni una tapa per culpa de la dieta. Abans de sortir vaig preparar-me un caldo de peix amb gambes i amb això a la panxa vaig sortir. Evidentment em moria d'enveja al veure'ls amb els seus montaditos i cazuelitas...
Aquí, els dimarts és típic anar de tapes per la zona del Casc Antic on vivim. Així tots els bars omplen la barra amb la seva oferta per picar, i per 2 euros et donen una tapa i un "zurito" que és un gotet de la beguda que vulguis. Sembla una bona oferta, però si ho penses és una clavada! Tot i així, com que és divertit, la gent omple bastant la majoria de locals. Hi ha alguns que ofereixen detalls de més qualitat per un suplement (vi de rioja, o pernil del bo per exemple) però la majoria de gent no s'hi acopla.
El que més em va agradar va ser compartir anècdotes de l'arribada a la ciutat, les primeres impressions de cadascú, el primer allotjament, la búsqueda de pis... suposo que ara mateix és l'únic punt d'unió a part de la feina, i clar, l'únic amb mi, està clar. Va recordar-me els estius que vaig anar a estudiar anglès i en arribar tots explicàvem les experiències del viatge i de l'habitació que ens havíem trobat.

Què bé estic!

Estic tan bé aquests dies que no voldria que acabessin mai! Visc tranquila i relaxada, sense gaire preocupacions, alguna amb els llogaters del pis de Barcelona, alguna per les despeses que pujen més del que esperavem... però en general, tot avança satisfactòriament.
El cap de setmana passat vam anar a Barcelona. A tots dos ens feia força mandra, ja que amb tantes anades i vingudes resulta difícil sentir-se completament instal·lat, però ara que hem tornat i per primera vegada, no tenim bitllets d'avió per una altra visita. Està clar que a mitjans/finals de febrer tornarem a anar cap allà, però encara no tenim els bitllets (cosa que hem fa pensar que no hem de tardar en agafar-los).
Aquesta última vegada ens els va pagar la mare de l'Oriol com a regal de Nadal, ja que vam desplaçar-nos per celebrar el seu 60 aniversari. Va ser una festa en una galeria d'art. Em va recordar força les festes de 60 anys tant del papa com de la mama, tot i que la de la mama a mi em va semblar la més divertida de totes, potser perquè va ser a l'aire lliure i en taules enlloc de bufet, no ho sé, o potser simplement jo estava de més bon humor aquell dia o potser vaig beure més vi! A saber!
Vam regalar-li una nit d'estada a l'hotel Santa Clara, aquí al costat de casa, i va escollir venir el dissabte 23 de febrer, cosa que segurament farà que no tornem a volar fins el primer cap de setmana de març.
Espero també que aquest mes de febrer vingui la mama a veure'ns, tot i que primer fa falta que muntem l'habitació de convidats!Crec que ja vaig comentar que fa una setmana vaig veure un llit "nido" que m'agradava força, però la por a tantes despeses i el no saber com transportar-lo ens va frenar a l'hora de trucar a la propietària i comprar-lo.
Ahir, quan vam anar a fer la reserva de l'habitació de la Rosa Mari a l'hotel vaig preguntar si acceptaven curriculums. Em van dir que sí i que just estaven buscant una cambrera, que enviés ràpid el meu. Ara d'aquí una estona ho faré, tot i que dubto que m'agafin, ja se sap, pel tema de la "sobrequalificació". Igualment ara mateix tampoc m'encaixaria treballar unes hores pel matí (suposo que només seria esmorzars) ja que de cap manera vull perdre'm les classes d'alemany!
M'està agradant molt estudiar alemany. Les classes se'm passen volant (no recordo que mai abans m'hagués passat). A casa, quan arribo passo els apunts a net i per la tarda faig els deures (hausgaben, crec que es diuen). Després faig algunes lliçons d'un curs gratuit d'alemany per internet, busco les que s'ajusten més al que hem fet a casa i així practico una mica més.
A part de tot això, he tornat a començar la dieta Dukan que tant bons resultats va donar-me fa un parell d'anys. Aquests últims dos mesos he guanyat uns tres/quatre kilos calculo a grosso modo i voldria baixar-los abans de seguir pujant i haver de tornar al meu vestuari de talla 40/42. Sóc molt més feliç a la 38! A veure si tot va bé. Llàstima que no tinc bàscula aquí. Quan vingui la mama potser li demanaré que me la porti (si pot) i si no ja l'agafaré jo quan torni a anar a Barcelona.
Ahir vam estar al Alkampo agafant provisions. A veure si aconseguim organitzar-nos per comprar només una vegada a la setmana, perquè si hi anem dues em dóna la sensació d'estar molta estona comprant! Això d'haver d'agafar menjar per tants dies és nou per mi, que estava acostumada a comprar "al dia". Al principi va semblar-me divertit, però ara se'm fa més pesat, requereix planificació i l'estada al hiper sempre és almenys d'una hora. Per cert! Que vam decidir que ens agrada més el Carrefour que l'Alkampo. Hi ha més ofertes i més varietat de marques, tot i que els làctics no són massa del nostre gust. Una altra opció és el Mercadona, però allà sí que gairebé tot és marca blanca... clar que igualment sempre l'agafem... intentem estalviar a tope! Això sí, encara hi ha uns mínims: coca-cola, fairy, tampax i alguna més s'han guanyat la nostra fidelitat absoluta!
Avui he parlat pel facebook amb l'Olga que feia moltíssim que no en sabia res! Ja en tenia ganes doncs entre les festes, el trasllat i tot estavem totalment desconectades.

Nova meta

Aquesta setmana ja he fet el segon pas del meu grup temàtic i he sortit a explorar el barri.
Vaig haver de marcar-me un objectiu perquè això de caminar sense rumb no m'acaba de convèncer i acabo entrant a mil botigues i comprant alguna cosa de la que realment puc prescindir.
Com que tenia al cap des de fa temps que quan fos aquí a Palma m'apuntaria a classes d'alemany, vaig buscar algunes acadèmies i vaig sortir a passejar i a veure-les des de fora, així com a entrar-hi per demanar informació de preus i horaris.
L'excursió em va fer travessar pràcticament tot el Casc Antic. Va ser agradable perquè en cap moment vaig sentir-me perduda. Tenia situats força llocs gràcies a aquell frenètic dia en que vam estar buscant pisos i això em va permetre estar orientada pràcticament tota l'estona.
Com sol passar finalment l'acadèmia escollida no va ser cap de les que vaig visitar si no una amb la que havia contactat per telèfon. I no és que no m'agradessin les que vaig visitar, és que no van donar-me massa opcions.
L'acadèmia que més m'agradava només inicia els cursos per a principiants cada tres mesos. El pròxim inici serà cap a finals de febrer. Una data una mica extranya i totalment inapropiada per mi.
La següent acadèmia que hauria triat era molt a prop de casa i el preu més assequible que la resta. Van prendre nota de les meves dades i van dir un clàssic "ja et trucarem". No m'han trucat. Avui m'hi he tornat a apropar i han corroborat les meves dades i m'han comentat altra vegada que ja em picaran... no crec que passi.
A Berlitz, acadèmies d'idiomes d'aquestes "de tota la vida" s'ho van muntar molt millor. Una noia molt agradable va dir-me que just dilluns va començar un curs i que hi quedaven places. Va convidar-me a assistir a una lliçó gratuita per comprovar si podria adaptar-me al ritme tot i haver perdut tres classes. Va dir-me que no me les cobrarien, que encara em farien l'oferta de Nadal de matricula gratuita i que era un grup on per ara només hi havia noies i que semblava força dinàmic. Tot eren avantatges.
Avui he anat a la classe de prova i m'ha agradat molt. La professora era amable i les alumnes participatives.
Demà confirmaré la meva plaça.
Tot i això, val a dir que tinc molts dubtes a l'hora d'invertir en aprendre un nou idioma. Penso que ja porto molt estudiant anglès i que encara estic lluny de tenir un nivell alt. El llegeixo sense problemes, l'escric i parlo de manera comprensible però encara tinc alguns problemes en la comprensió oral, sobre tot amb interlocutors natius. Així doncs... arribaré algún dia a un nivell acceptable d'alemany? I per acceptable em refereixo a que em resulti útil per alguna cosa! Trobaré algú amb qui m'hagi de comunicar amb alemany per què no sàpiga anglès? Aquestes preguntes m'han portat a pensar que potser hauria d'escollir una altra llengua, però una consulta oberta al facebook m'ha fet veure que aquí a Palma l'alemany pot obrir-me portes a nivell laboral, fins i tot si només el xapurrejo, així que... he passat a net els apunts, m'he inscrit també a una web per aprendre idiomes online que pot ajudar-me a reforçar les classes presencials i he decidit invertir alguns estalvis en aquesta nova meta.

Dia de Reis

Evidentment aquest ha estat un dia de Reis  completament diferent a tots els altres. Quan m'he llevat he seguit la tradició: he despertat a l'Oriol per anar a obrir els regals. Ja havíem dit que només ens faríem un detallet ja que "el forn no està per brioixos" :P
Hem obert els dos paquetets que hi havia sobre la taula. A l'Oriol li han portat un tornavís amb 22 puntes diferents i a mi un joc de bolígraf i portamines (ja que sempre em queixo que en aquest pis no tenim res per escriure!)
Al cap d'una estona però, sota el meu coixí ha aparegut un altre paquetet. Era una funda pel meu mòbil nou. La oficial! Res de fundes "és xino".
Hem estrenat el tornavís penjant el suport dels estris de cuina (cullerot, espumadora...) de la iaia. Bieeeen! Ja és el tercer pis al que m'acompanyen.
Després finalment hem fet una visita que feia temps voliem fer. Fins ara sempre que havíem anat a donar una volta sortíem al Passeig Marítim i anavem cap a la dreta, direcció a la catedral, arribàvem fins al final i tornàvem pel casc antic. Però ja feia dies que pensàvem que potser si anàvem cap a l'esquerra trobaríem una platja. I efectivament! Hem atravessat un parquet molt bufó i hem arribat al Passeig Marítim i en menys de deu minuts de caminar ja hem trobat una platja amb un "xiringuito" molt, molt pijo. D'aquests amb música chill out, taules de disseny i un públic d'uns cinquanta anys prenent gin tonics i ampolles de vi blanc. Nosaltres hem fet unes patatones amb coca-cola i hem anat cap a casa a menjar les sobres del sopar d'ahir.
Per la tarda, l'Oriol ha convidat uns companys de feina a veure el futbol i jo he estat a l'ordinador una bona estona. He consultat la compta corrent i... sorpresa! quin descans! El llogater ja ha pagat el mes! M'he quedat taaaaan tranquila i relaxada! Si tots els mesos és així serà fabulós!
Demà tindré un altre dels meus dies super relaxats, acabant d'ordenar el pis (ja queda poc) i a veure si m'animo a sortir a passejar sola.
Dic que ja queda poc del pis perquè amb el canvi que hem fet (portant l'estanteria del menjador a una habitació i posant una taula d'escriptori a un costat del menjador) tot ja ha començat a agafar més forma i sembla que aviat cada cosa tindrà el seu lloc. Això sí, segueix faltant posar un llit de convidats. En vam veure un de segona mà tipus "nido" molt bé de preu, però no em trucat perquè no sabem com podríem transportar-lo!

Nit de Reis

Avui és la nit de Reis però podria dir que per mi van venir ahir.
L'Oriol va complir la promesa de portar-me a sopar al mateix lloc on vam anar per celebrar (anticipadament) el meu aniversari la primera nit que vam passar junts a Palma. Llavors era octubre i tot just iniciavem aquesta aventura. Havíem vingut a buscar pis i havíem de passar la nit en una habitació de lloguer, on després ell es quedaria unes setmanes.
Vam anar a una pizzeria del Port Marítim i vam demanar un combinat de pastes per dos. Ahir, vam demanar el mateix, tot i que dins el restaurant i no a la terrassa perquè feia molt fred! Vam repassar una mica aquests últims mesos en que ell ha estat aquí i jo encara a Barcelona i vam explicar-nos els moments més difícils, tot i que era més aviat un recordatori doncs ja n'hem parlat altres vegades.
Per mi, el més complicat, desmuntar el meu pis. Per ell, les primeres setmanes, en una casa que no era pròpia i en una feina on encara no sabia com s'adaptaria.
Però ara ja anem més encarrilats. Tenim un pis que ens encanta, vam escollir depressa però bé. Ja som tots dos a Palma, i només falta que jo trobi feina, tot i que aquests dies de "vacances" ordenant-ho tot i fent de maruja ja m'estan bé (si no s'allarguen durant massa mesos!)
Els Reis també van venir perquè vam anar a comprar un telèfon mòbil nou. Ara que som lluny d'aquells qui estimem, familia i amics, cal tenir bona connexió! Vaig quedar-me un Samsung Galaxy S3, versió mini. A veure si em dóna totes les prestacions que espero!
Ara anirem a veure la Cavalcada i després a sopar amb el Sergi i la Patti. Hem passat un matí tranquil, preparant un arròs a la cassola que, sorprenentment, ha quedat bonííííssim!
Aviat en penjaré una fotografia que he fet!
Si en voleu saber la recepta, fàcil i ràpida, l'he tret d'AQUÍ 

Segon dia, segueixo endreçant

Ja fa dos mesos ben bé que vaig inaugurar aquest blog. Vaig adonar-me però que en aquell moment no tenia massa a dir, més que explicar la meva espera del dia en que vindria a instal·lar-me a Palma.
Avui és el meu segon dia i tot transcorre com estava previst.
Les hores passen sobre tot desenvalant les capses del trasllat.
El pis és gran però no hi ha gaire mobles i és per això que no sé ben bé on col·locar cada cosa.
Necessitaria més calaixos o estanteries per la roba, però vaja, poc a poc em vaig apanyant recol·locant roba i objectes a llocs on inicialment no hauria escollit.
De moment només he trobat una coseta trencada. És la làmpara en forma de tortuga que vaig comprar quan vaig anar a viure sola de lloguer l'any 2001. Per sort, s'ha partit just per la meitat, així que penso que potser podrem enganxar-la amb loctite.
El contingut d'algunes capses em sorprèn tot i que jo mateixa li vaig posar. Avui n'he obert una amb ingredients de cuina: molta mel, farina, sucre blanc i moreno, macarrons, fideus... Ara no ens fa falta, doncs ja em fet dues grans compres al Carrefour i ens havíem provist de la majoria d'aquestes coses, però bé, poc a poc ja ho anirem gastant tot, espero!
De moment, aquests dos dies, mentre no hi ha estat l'Oriol no he sortit. Així faig la casa més "meva", passant-hi hores, decorant-la, omplint espais amb les meves coses... Tinc sort perquè hi estic molt a gust.
L'Oriol em diu que sóc molt "casolana" i que és bo que faci meu aquest espai perquè si no, no m'hi sentiré "a casa". Potser té raó. Tot i això, espero aviat tenir-ho tot endreçat i dedicar-me a explorar més el barri.
Una mica és com quan de petits a l'escola estudiavem per temes que cada vegada eren més extensos: "l'escola", "el barri", "la ciutat", "el meu país". Ara faré el mateix. Aquests dies és "casa meva", després "el casc antic", quan acabi, "Palma de Mallorca" i finalment, l'illa. Potser algún dia a l'estiu ja visitarem la resta de Balears.
També passo força estona a l'ordinador. Miro infojobs i m'apunto a algunes ofertes. Avui he posat la TV balear i diuen que és l'única comunitat on no ha augmentat l'atur durant 2012. A veure si tinc sort doncs!
M'agradaria trobar feina perquè llavors sí que podré sentir que estic vivint aquí, de moment és una mica com estar de vacances, que està prou bé, però no em faig una idea real de canvi de vida.