Dies Rotger

La Clínica on vaig estar ingressada es diu Rotger. Hi vaig estar ben bé dues setmanes i m'hi vaig sentir molt bé. Els primers dies van ser a la UCI, una unitat molt ben disenyada en la que totes les habitacions estan al voltant del mostrador de les infermeres. Des de l'habitació sempre les tens a la vista i elles també et poden veure a tú. Està clar que això només és possible perque n'hi ha unes set o vuit, però dóna molta tranquilitat als pacients.
A planta em va tocar una habitació de les antigues. Es veu que n'hi ha de molt modernes, i fins i tot suites amb salonet, però a mi em va tocar una de les que encara no han arreglat. Tot i així estava en molt bones condicions, molt neta, ben conservada i amb tot tipus de comoditats. Per la mama, que es va quedar totes les nits amb mi excepte una que es va quedar l'Oriol, hi havia un bon llit, i per mi un altre d'aquests que pots incorporar amb un botonet. Un dia el sistema es va espatllar, però quan vaig comunicar-ho van enviar de seguida un tècnic a arreglar-lo.
El menjar era boníssim i jo esperava amb ganes l'hora de dinar i sopar per saber què hi havia i acabar-m'ho tot! Les infermeres eren molt amables, no tardaven en venir quan les avisavem, tot i que no vaig abusar gens d'això!
Ser a la Clínica em donava molta tranquilitat. Saber que si passava qualsevol cosa m'atendrien immediatament donava calma a una situació de tensió. La mama estava al meu costat a tota hora, i fins i tot costava fer-la anar a passejar per poder estar una estona amb l'Oriol o amb els amics que em venien a veure.
El papa no va quedar-se a dormir, però va llogar una habitació en un hostal proper. Acceptava amb resignació tots els típics encàrrecs de fer compres i tramitar documents de la baixa o de l'assegurança. L'Oriol s'hauria volgut quedar més estones, però com que teníem els amics a casa també havia d'estar amb ells i quan se li van acabar les vacances va haver d'anar a treballar.
Van ser uns dies de pau. Els recordo tan tranquils. Em sentia propera a la gent que més estimo i no puc més que agraïr-los que m'estimin tant.
El primer dia, quan vaig haver de quedar-me sola a la UCI, vaig pensar que si allò acabava malament, almenys podia marxar pensant que he tingut una vida feliç, sempre he estat rodejada de persones que m'han fet sentir bé i que els mals moments han sigut pocs i gairebé ja els he oblidat. Tal com volia des de que era adolescent, crec que he sabut aprofitar bé el meu temps, i aquest pensament m'ajuda a estar més tranquila.