Truites de patates

Quan faig una truita de patates sempre em venen molts records a la ment. És curiós, no sé si és que pelar i tallar patates i batre ous m'ajuda a pensar i recordar. El més curiós i potser avorrit és que sempre són els mateixos records. Són records d'altres truites de patates.
Cronològicament el primer record és de quan era petita. A casa meva les truites les feia el meu pare. La meva mare deia que tallava les patates amb peu de rei. Que totes tenien exactament la mateixa mida. No sé si és cert o el meu record ho ha modificat però jo recordo que enlloc de tallar les patates a làmines el meu pare les tallava a "taquitos", i la ceba també. Fa molts anys que no menjo d'aquelles truites però crec recordar que eren força bones.
Un altre record directament relacionat és una "llegenda" de la familia del meu pare. Li dic "llegenda" perquè n'he sentit a parlar molt però mai ho vaig veure que jo recordi. Són les truites de patates individuals de la Tieta Conxi, de les que tant el meu pare com el meu tiet Jordi sempre que en tenen ocasió en fan menció.
Mentre vaig pelant patates també recordo sovint la meva estada a Irlanda. Un grup d'italians van cuinar spagetthi amb diferents salses per a un munt de gent i van convidar a tothom qui ho volgués a menjar al seu apartament. Els d'aquí no vam voler ser menys i vam organitzar la "Potatoes Omelette Party". Cal dir que gairebé cap dels qui ho vam fer en sabíem gaire de cuinar truites, però tot i això van quedar prou bé i eren comestibles. La foto conmemorativa d'aquell esdeveniment demostra que a la majoria se'ns va cremar la ceba i que la pinta de les truites, de fet, no era massa apetitosa.
Recordo també, quan arriba el moment de juntar truites i ous, que la mare d'uns amics, ja desapareguda, va ensenyar-los a fer truita quan van marxar a estudiar fora de la ciutat on vivien. Un d'ells, m'explicava, repetint les paraules de la seva progenitora, que era important tirar les patates en un bol amb els ous i barrejar, i en cap cas posar les patates a la paella i tirar-los l'ou per sobre. A saber perquè, absolutament seeeempre recordo això.
Per últim, també recordo, sempre que faig truita que durant una època en que cada cap de setmana anava a Torredembarra a l'apartament de la meva amiga Natalia, gairebé tots els dissabtes a la nit feiem truita de patata amb pa amb tomàquet, igual que gairebé tots els diumenges feiem spagetthis amb tomaquet fregit Solís. Era el menú oficial dels caps de setmana. Això em condueix a pensar, que la mare de la Natalia estava mooolt orgullosa perquè una vegada va sortir una entrevista al diari al jugador de futbol Romario Nazario (que havia estat al Barça tot i que en aquell moment era a Italia). Quan li preguntaven què li agradava més del menjar d'Espanya ell contestava "la tortilla de patatas de la mujer de mi amigo Rafa Carrasco". Aquesta era la mare de la Natalia i ella tenia el retall de diari guardat com un tresor i l'ensenyava tota cofoia.
I per últim, vull afegir que recordo amb molt carinyo les truites que la meva iaia Lluisa em deixava preparades quan anava a jugar a cartes amb les seves amigues a l'estiu, perquè així quan jo arribés a casa, si ho volia, ja podia sopar; la truita i un puré de tomaquet.
Ah! I una menció especial a les suuuuper truites de la meva amiga Laura, que aviat serà mama, i que no sé com s'ho fa per fer-les però són d'aquestes gruixudes i enormes iguals a les dels bar. Li queden tan rebé que al principi creia impossible que les fes ella i pensava que les cuinava la seva mare, fins que la vaig veure preparar-ne en directe.
Em venia de gust posar tot això per escrit.