Un descans massa llarg

He estat molts i molts dies sense escriure. Més de tres mesos. No hi ha pas cap justificació més que la mandra de seure aquí. I no serà que no tingui coses per explicar: les tinc.
L'estiu va passar lentament i va acabar de la manera menys esperada. A principis de septembre vaig caure malalta i em van haver d'ingressar. Va ser inesperat i repentí i em va fotre en molts sentits.
En primer lloc, vaig emmalaltir en el pitjor moment: just abans de tenir vacances! Aquella setmana, mentre jo era a la Clínica, els meus millors amics van venir a Palma, doncs era el que teníem planejat. Primer van ser el Pep i l'Esther, i quan ells van marxar, el Jordi i la Bàrbara. Quina ràbia tot plegat! Tants plans que tenia per passar uns dies esplèndids junts!
Vaig tenir una trombosis pulmonar. Una enfermetat que almenys no és fastigosa i no provoca dolors, només un cansament increíble, però resulta que és perillosa i s'ha de tractar abans que l'oxigen deixi d'arribar als pulmons. Com que quan jo faig les coses les faig bé, resulta que el meu trombo era important i afectava als dos pulmons, així que vaig ingressar directament a la UCI. El papa i la mama van venir ràpidament cap a Palma i van estar aquí cuidant-me. De fet, la mama es va quedar un mes sencer, fins que van donar-me l'alta.
Ara ja estic pràcticament recuperada, però és cert que tot això ha tingut una conseqüència bastant molesta: ara tinc por de tot el que sento. La més petita molèstia em fa pensar "pot ser símptoma d'alguna cosa greu això?" Mai he estat hipocondríaca i, de fet, ara tampoc, només tinc més por de morir-me. És exactament això. No em fa por estar malalta o sentir dolor. La meva por és que el desenllaç sigui fatal. Em vénen ganes de plorar si penso en les persones que estimo, sobre tot en els papes i l'Oriol, i en tot el patiment que els provocaria. Suposo que amb el temps superaré aquestes angoixes, però sovint, al aclucar els ulls per la nit, m'envaeix la tristesa per culpa d'aquests pensaments.