Dies Rotger

La Clínica on vaig estar ingressada es diu Rotger. Hi vaig estar ben bé dues setmanes i m'hi vaig sentir molt bé. Els primers dies van ser a la UCI, una unitat molt ben disenyada en la que totes les habitacions estan al voltant del mostrador de les infermeres. Des de l'habitació sempre les tens a la vista i elles també et poden veure a tú. Està clar que això només és possible perque n'hi ha unes set o vuit, però dóna molta tranquilitat als pacients.
A planta em va tocar una habitació de les antigues. Es veu que n'hi ha de molt modernes, i fins i tot suites amb salonet, però a mi em va tocar una de les que encara no han arreglat. Tot i així estava en molt bones condicions, molt neta, ben conservada i amb tot tipus de comoditats. Per la mama, que es va quedar totes les nits amb mi excepte una que es va quedar l'Oriol, hi havia un bon llit, i per mi un altre d'aquests que pots incorporar amb un botonet. Un dia el sistema es va espatllar, però quan vaig comunicar-ho van enviar de seguida un tècnic a arreglar-lo.
El menjar era boníssim i jo esperava amb ganes l'hora de dinar i sopar per saber què hi havia i acabar-m'ho tot! Les infermeres eren molt amables, no tardaven en venir quan les avisavem, tot i que no vaig abusar gens d'això!
Ser a la Clínica em donava molta tranquilitat. Saber que si passava qualsevol cosa m'atendrien immediatament donava calma a una situació de tensió. La mama estava al meu costat a tota hora, i fins i tot costava fer-la anar a passejar per poder estar una estona amb l'Oriol o amb els amics que em venien a veure.
El papa no va quedar-se a dormir, però va llogar una habitació en un hostal proper. Acceptava amb resignació tots els típics encàrrecs de fer compres i tramitar documents de la baixa o de l'assegurança. L'Oriol s'hauria volgut quedar més estones, però com que teníem els amics a casa també havia d'estar amb ells i quan se li van acabar les vacances va haver d'anar a treballar.
Van ser uns dies de pau. Els recordo tan tranquils. Em sentia propera a la gent que més estimo i no puc més que agraïr-los que m'estimin tant.
El primer dia, quan vaig haver de quedar-me sola a la UCI, vaig pensar que si allò acabava malament, almenys podia marxar pensant que he tingut una vida feliç, sempre he estat rodejada de persones que m'han fet sentir bé i que els mals moments han sigut pocs i gairebé ja els he oblidat. Tal com volia des de que era adolescent, crec que he sabut aprofitar bé el meu temps, i aquest pensament m'ajuda a estar més tranquila.

Un descans massa llarg

He estat molts i molts dies sense escriure. Més de tres mesos. No hi ha pas cap justificació més que la mandra de seure aquí. I no serà que no tingui coses per explicar: les tinc.
L'estiu va passar lentament i va acabar de la manera menys esperada. A principis de septembre vaig caure malalta i em van haver d'ingressar. Va ser inesperat i repentí i em va fotre en molts sentits.
En primer lloc, vaig emmalaltir en el pitjor moment: just abans de tenir vacances! Aquella setmana, mentre jo era a la Clínica, els meus millors amics van venir a Palma, doncs era el que teníem planejat. Primer van ser el Pep i l'Esther, i quan ells van marxar, el Jordi i la Bàrbara. Quina ràbia tot plegat! Tants plans que tenia per passar uns dies esplèndids junts!
Vaig tenir una trombosis pulmonar. Una enfermetat que almenys no és fastigosa i no provoca dolors, només un cansament increíble, però resulta que és perillosa i s'ha de tractar abans que l'oxigen deixi d'arribar als pulmons. Com que quan jo faig les coses les faig bé, resulta que el meu trombo era important i afectava als dos pulmons, així que vaig ingressar directament a la UCI. El papa i la mama van venir ràpidament cap a Palma i van estar aquí cuidant-me. De fet, la mama es va quedar un mes sencer, fins que van donar-me l'alta.
Ara ja estic pràcticament recuperada, però és cert que tot això ha tingut una conseqüència bastant molesta: ara tinc por de tot el que sento. La més petita molèstia em fa pensar "pot ser símptoma d'alguna cosa greu això?" Mai he estat hipocondríaca i, de fet, ara tampoc, només tinc més por de morir-me. És exactament això. No em fa por estar malalta o sentir dolor. La meva por és que el desenllaç sigui fatal. Em vénen ganes de plorar si penso en les persones que estimo, sobre tot en els papes i l'Oriol, i en tot el patiment que els provocaria. Suposo que amb el temps superaré aquestes angoixes, però sovint, al aclucar els ulls per la nit, m'envaeix la tristesa per culpa d'aquests pensaments.