Moments de felicitat total

Dissabte passat, finalment, vam anar a patinar pel Passeig Marítim. Havia costat molt acondicionar els meus vells patins per a que pogués utilitzar-los, però uns dies abans just vam col·locar'ls-hi rodes noves. Per altra banda, com que era el Sant de l'Oriol ell estrenava uns patins regal de la seva mare i, a més, finalment feia molt bon dia.
A mitja tarda vam decidir-nos, vam posar patins i proteccions cada ú en una motxil·la i vam baixar cap al Passeig que està a 5 minuts de casa i té un carril bici que sembla que no s'ha d'acabar mai. Quan hi vam ser vam seure en un banc a equipar-nos, patins als peus, genolleres i proteccions als canells. Uns dies abans a Decathlon vaig dubtar si havia de comprar-me un casc, però finalment no em vaig animar, en la creença que tantes hores a la Pista de Gel encara mantindrien el seu fruit i no cauria tan fàcilment com la meva desconfiança inicial em feia pensar.
Després d'uns segons de tentines a la vorera ens vam posar en marxa. En un principi els turmells em feien força mal, però després de tants dies demanant anar a patinar no vaig dir res. L'Oriol es mostrava molt més segur que jo i m'avisava si algú venia per darrera i calia apartar-nos per obrir pas o bé quan calia frenar, tècnica que sembla he oblidat quasi del tot. Sense pressa però sense aturar-nos cap vegada vam arribar fins a Portitxol, tots dos prou satisfets del resultat de l'experiència.
Un cop allà però: un terrible imprevist. Els meus patins no van soportar els pas dels anys, ja en tenien més de quinze i tot i haver-los fet servir poques vegades, van pagar-ho. Es van partir literalment quedant la part de les rodes separades de la bota. Per sort, jo ja feia una estona que notava que alguna cosa fallava i tot just em vaig aturar per a mirar-ho vaig veure el desastre. Vaig intentar patinar un parell de metres per seure en unes escales però ni això van aguantar i van despedir-se definitivament amb un gran crack del patí esquerra que em va fer continuar descalça fins a arreserar-me prou per posar-me les bambes.
Vaig haver de tornar caminant, però el fantàstic paisatge que ens rodejava just al costat del mar, l'esplèndida tarda asolellada i la immillorable companyia em van fer sentir la persona més afortunada del món.
Aquella estona sobre rodes m'havia semblat totalment insuficient i en arribar a casa vaig convèncer a l'Oriol perquè m'acompanyés en cotxe fins a Decathlon a comprar l'oferta de patins encara vigent que havia aprofitat per aconseguir els seus (regal de la seva mare, això sí). Vam apropar-nos a la botiga però els econòmics s'havien esgotat en el meu número i vam haver d'anar a un altre dels centres de la marca per aconseguir-los.
Per què tanta pressa? Doncs perque s'apropa Setmana Santa i era possible que l'oferta desaparagués i també perquè com que marxarem el proper cap de setmana a Barcelona, si no aprofitavem diumenge ja no hi havia més dates per anar a patinar fins al mes vinent.
Tot va sortir bé. Diumenge, altra vegada amb tota l'equipació i aquest cop amb els meus patins nous vam baixar al Passeig Marítim. Vam tornar a anar fins a Portitxol, vam passar de llarg i vam arribar a Ciutat Jardí abans de fer mitja volta. Tot a molt bon ritme. Tot sota un sol preciós. Tot fent-me sentir altra vegada que sovint és fabulós trobar-se amb moments de felicitat total.

Alguna preocupació

Tot no pot ser perfecte, està clar!
Em preocupa la meva situació laboral. Aquí no tinc contactes i sembla difícil trobar feina, impossible trobar-la en alguna posició que em permeti desenvolupar una mica la meva professió. Si ja era complicat a Barcelona, aquí veig que no podrà ser de cap de les maneres. La cosa està fotuda a tot arreu i a totes les professions, però jo ja tinc gairebé 40 anys i una experiència que m'avoca més cap a oficines administratives que a la taula d'una redacció. Una mica trista ja per aquest fet, hi afegeixo que ja tinc gairebé coll avall que si aconsegueixo un treball remunerat aquí possiblement serà darrera un mostrador.
Intento gaudir dels dies que tinc ara pensant que després, quan torni a treballar, els trobaré a faltar i m'agobiaré amb feina, terminis i obligacions, però un cuquet no em deixa estar a gust xiuxiuejan constantment: i si no trobes res? Sé que no sembla possible, però realment vaig bastant perduda, i en els temps que corren ningú pot donar-me cap tipus d'orientació.
Segueixo fent el que puc, enviant curriculums a tot tipus d'ofertes, tant a través de portals de feina com directament a les empreses, sovint "en fred", només desitjant que algú el vegi en el moment adequat. Almenys no es pot dir que no faci tot el que està al meu avast!
La gent de per aquí em diu que porti el curriculum per les botigues del centre... no desprecio en absolut treballar en botigues, vaig estar a les de Cookiteca i m'agradava, i evidentment continuaria intentant trobar res millor, però és difícil trobar lloc amb tanta competència amb experiència i buscant així al tuntún.
No us preocupeu! No estic pas deprimida, només volia compartir la part més dura d'aquesta experiència balear.