Deixar de fumar

Tota la vida he fumat poc. Vaig començar amb 17 anys, fumant de tant en tant, els caps de setmana amb els amics, algún cigarret a la facultat i poca cosa més.
Amb els anys, al revés que la majoria he anat fumant cada vegada menys, i últimament tot estava limitat a uns dos o tres pitis abans d'anar a dormir. Era un costum relaxant. Seure al sofà, fer un cigarret tranquilament mirant la televisió, relaxar-me i anar a dormir. Quan estava amb amics, si era després de sopar, també fumava, no gaire tampoc. Mai havia necessitat més i mai m'havia plantejat deixar de fer-ho. Alguna vegada, en alguna visita mèdica m'havien dit "fumes tan poc que podries deixar-ho" però també "si no ha d'anar a més no passa res".
Des que vaig estar ingressada no he fumat. Ja fa quatre mesos i mig i encara, cada dia, després de sopar i rentar els plats, tinc ganes de fer el meu cigarret i el meu suc de fruita o iogurth bebible. Però al suprimir el tabac, faig un glop de la beguda que m'he servit i trobo a faltar alguna cosa.
Amb l'Oriol quan veiem alguna película al vespre encara tinc ganes de dir "para-la un moment que vull fer pipi i piti". Era la meva manera de dir que havia d'anar al lavabo i al tornar fumaria.
Estic enfadada amb això de no poder fumar. Estic enfadada perquè no tinc a qui preguntar autènticament els efectes del tabac quan fumes, per exemple un cigarret al dia. És realment tant perjudicial?
Entenc que els FUMADORS (escrit així amb majúscules) tinguin determinats perills per la salut, però voldria saber quina quantitat de tabac és realment perjudicial per als qui podem controlar el vici. Jo puc no fumar, ja ho he demostrat, però CAL que no fumi? Podria fumar un cigarret al dia, a la setmana o al mes?
Les persecucions i exageracions sobre els efectes d'aquesta substància crec que han anat massa lluny, especialment si es té en compte que és un producte legal a tots els països del món. Si realment és tan danyí com indiquen, com és que la seva venda i consum estàn permesos a nivell internacional?
No fumo, no fumo gens. Però estic enfadada per no saber qui podria realment dir-me la veritat.
I ja que hi som... també estic enfadada amb els qui diuen que la única beguda no perjudicial és l'aigua.

Roooooomba!

La setmana següent al meu aniversari vaig tenir dues sorpreses força xules.
La primera va ser que em van renovar el contracte a la feina i em van fer fixe. Cosa que per una banda dóna tranquilitat, perque almenys a curt termini no m'haig de preocupar de tenir prou ingressos per pagar les factures, tot i que reconec que uns mesets de descans com els de l'any passat, sense més preocupacions que estudiar alemany, també haurien estat bé.
La segona sorpresa, per dir-ho d'alguna manera, doncs era "anunciada" va ser la visita del papa i el tiet Jordi, que van venir a passar dos dies a Palma. Van ser dos dies divertits: el primer vam anar a sopar a Santa Catalina, per celebrar la meva renovació. El papa va rascar-se la butxaca i vam menjar de fàbula! El segon va ser divertit perque vam anar de "tapas martianas" i després a casa a veure el Barça, que just jugava. Jejee... la gràcia és que el papa i el tiet van venir-me a buscar a la Clínica on jo tenia control de medicació i em van dir "hem d'anar a comprar gots, ginebra i tònica per l'hora del partit", així que vam anar al Corte Inglés a buscar tot el càtering.
L'últim dia el papa i jo vam dinar prop de la feina, en un bareto alemany dels pocs que queden oberts a la tardor. Un gulasch que la veritat estava molt bo!
El primer dia em van portar el regal d'aniversari dels papes: un robot aspirador roomba. Quina passada! Realment el recomano. Apretes el botó i ell solet va per tota la casa recollint pols i pèls de gat. És una meravella! Un regal fantàstic! Se li va ocórrer a la mama i crec que va ser una pensada genial. Ara quasi cada dia el conectem al marxar de casa. Els gats no li fan massa cas i ell va fent. Alguns dies torna a la seva "caseta" a carregar-se quan acaba la neteja, d'altres ens el trobem encallat en algún lloc de la casa, però sigui com sigui, la veritat és que des que va arribar ja fa un mes no hem tornat a tenir boles de pèl rodant pel pis. I us asseguro que això és fantàstic!
A mi el que m'agradaria seria treure-li encara més partit convertint-lo en un niu de diversió com aquest:

...però tot i que alguna vegada els gats passen per sobre i l'engeguen, encara no hi han pujat mai!

Aniversari feliç

A l'octubre vaig fer-ne 40. Una edat que es pot dir que pesa bastant. A més, després de la malaltia del mes anterior, estava especialment sensible.
Però el dia va ser fantàstic i el recordaré tota la vida. Per la nit, just a les 00:00h, l'Oriol va ruixar-me amb paperets de confetti platejat per donar la benvinguda al dia. Al llevar-me em va portar un suc de taronja i just al deixar-me a l'autobus em va donar un regalet. Era un cremador d'essències molt bufó tot i que ell diu que ho va comprar al xino per fer una broma. Va ser graciós perque vaig obrir el paquet molt ràpid mentre ell em mirava des del cotxe, i en veure el que era amb prou feines ho vaig identificar!
Mentre era a la feina i rebia missatges d'amics i familiars, l'Oriol va enviar-me un link a una cançó molt alegre que ja sabia que m'alegraria, i és cert que em va encantar. A veure si a vosaltres també:

Per la tarda, quan vaig arribar a casa vaig tenir la més gran de les sorpreses. Esperant a l'ordinador hi havia una frase que deia: Cristina hem de parlar. A continuació hi havia un vídeo amb petits sketchs que havíen enviat moltíssims amics i familia. És preciós! Tothom s'ho va currar per gravar felicitacions i fer videos divertits i emotius. La veritat és que veient-lo no parava de plorar de tant emocionada que estava. Perdoneu que no el comparteixi, però és massa personal. Puc dir que la mama, els tiets, el Pol i l'Ari van fer una representació amb putxinel·lis casolans que portaven les seves fotografíes que fa riure moltíssim, en el pur estil "radio sabata i corbata"; el papa i tota la cosinada Sans van gravar un esbojarrat video on ells mateixos cantaven "Cris para ser feliz quiere un camión" i els Miskatonic Friends em van fer una parodia d'Abba cantant "Take a chance on me" que és per tronxar-se. Tothom s'hi va esforçar i realment va ser un regal meravellós, no crec que mai pugui fer saber a l'Oriol i la Bàrbara (que crec són els artífexs de la idea) tot el que em van fer sentir. Per segona vegada en poc temps (la primera va ser quan estava malalta) em vaig sentir molt estimada, i estic segura que sentir-se estimat és una de les coses que et pot arribar a fer més feliç.
Després del vídeo, quan encara tenia la cara plena de llàgrimes d'emoció, l'Oriol va donar-me el seu regal: un penjoll i unes arrecades a conjunt que són espectaculars! M'agraden moltíssim! Són dels colors ideals i conjunten amb tot. El pobre va haver de renunciar a un dels seus partits de futbol per comprar-ho sense que jo ho sabés!
Finalment, i per acabar el dia com es mereixia, vam anar a sopar a un restaurant del barri de Gènova que es diu "El Mussol" i que és un lloc romàntic, molt agradable i on ens van tractar de meravella i vam menjar molt bé!
M'emociono molt recordant el dia, sobre tot si penso en tota la gent que verdaderament es va currar vídeos d'una manera o d'una altra per fer-me sentir acompanyada i estimada. Sempre que hi penso se m'omplen els ulls de llàgrimes, i no tinc manera d'expressar amb paraules el que vaig sentir.

Dies Rotger

La Clínica on vaig estar ingressada es diu Rotger. Hi vaig estar ben bé dues setmanes i m'hi vaig sentir molt bé. Els primers dies van ser a la UCI, una unitat molt ben disenyada en la que totes les habitacions estan al voltant del mostrador de les infermeres. Des de l'habitació sempre les tens a la vista i elles també et poden veure a tú. Està clar que això només és possible perque n'hi ha unes set o vuit, però dóna molta tranquilitat als pacients.
A planta em va tocar una habitació de les antigues. Es veu que n'hi ha de molt modernes, i fins i tot suites amb salonet, però a mi em va tocar una de les que encara no han arreglat. Tot i així estava en molt bones condicions, molt neta, ben conservada i amb tot tipus de comoditats. Per la mama, que es va quedar totes les nits amb mi excepte una que es va quedar l'Oriol, hi havia un bon llit, i per mi un altre d'aquests que pots incorporar amb un botonet. Un dia el sistema es va espatllar, però quan vaig comunicar-ho van enviar de seguida un tècnic a arreglar-lo.
El menjar era boníssim i jo esperava amb ganes l'hora de dinar i sopar per saber què hi havia i acabar-m'ho tot! Les infermeres eren molt amables, no tardaven en venir quan les avisavem, tot i que no vaig abusar gens d'això!
Ser a la Clínica em donava molta tranquilitat. Saber que si passava qualsevol cosa m'atendrien immediatament donava calma a una situació de tensió. La mama estava al meu costat a tota hora, i fins i tot costava fer-la anar a passejar per poder estar una estona amb l'Oriol o amb els amics que em venien a veure.
El papa no va quedar-se a dormir, però va llogar una habitació en un hostal proper. Acceptava amb resignació tots els típics encàrrecs de fer compres i tramitar documents de la baixa o de l'assegurança. L'Oriol s'hauria volgut quedar més estones, però com que teníem els amics a casa també havia d'estar amb ells i quan se li van acabar les vacances va haver d'anar a treballar.
Van ser uns dies de pau. Els recordo tan tranquils. Em sentia propera a la gent que més estimo i no puc més que agraïr-los que m'estimin tant.
El primer dia, quan vaig haver de quedar-me sola a la UCI, vaig pensar que si allò acabava malament, almenys podia marxar pensant que he tingut una vida feliç, sempre he estat rodejada de persones que m'han fet sentir bé i que els mals moments han sigut pocs i gairebé ja els he oblidat. Tal com volia des de que era adolescent, crec que he sabut aprofitar bé el meu temps, i aquest pensament m'ajuda a estar més tranquila.

Un descans massa llarg

He estat molts i molts dies sense escriure. Més de tres mesos. No hi ha pas cap justificació més que la mandra de seure aquí. I no serà que no tingui coses per explicar: les tinc.
L'estiu va passar lentament i va acabar de la manera menys esperada. A principis de septembre vaig caure malalta i em van haver d'ingressar. Va ser inesperat i repentí i em va fotre en molts sentits.
En primer lloc, vaig emmalaltir en el pitjor moment: just abans de tenir vacances! Aquella setmana, mentre jo era a la Clínica, els meus millors amics van venir a Palma, doncs era el que teníem planejat. Primer van ser el Pep i l'Esther, i quan ells van marxar, el Jordi i la Bàrbara. Quina ràbia tot plegat! Tants plans que tenia per passar uns dies esplèndids junts!
Vaig tenir una trombosis pulmonar. Una enfermetat que almenys no és fastigosa i no provoca dolors, només un cansament increíble, però resulta que és perillosa i s'ha de tractar abans que l'oxigen deixi d'arribar als pulmons. Com que quan jo faig les coses les faig bé, resulta que el meu trombo era important i afectava als dos pulmons, així que vaig ingressar directament a la UCI. El papa i la mama van venir ràpidament cap a Palma i van estar aquí cuidant-me. De fet, la mama es va quedar un mes sencer, fins que van donar-me l'alta.
Ara ja estic pràcticament recuperada, però és cert que tot això ha tingut una conseqüència bastant molesta: ara tinc por de tot el que sento. La més petita molèstia em fa pensar "pot ser símptoma d'alguna cosa greu això?" Mai he estat hipocondríaca i, de fet, ara tampoc, només tinc més por de morir-me. És exactament això. No em fa por estar malalta o sentir dolor. La meva por és que el desenllaç sigui fatal. Em vénen ganes de plorar si penso en les persones que estimo, sobre tot en els papes i l'Oriol, i en tot el patiment que els provocaria. Suposo que amb el temps superaré aquestes angoixes, però sovint, al aclucar els ulls per la nit, m'envaeix la tristesa per culpa d'aquests pensaments.