Ja fa un mes que treballo.
Sembla ser que l'extranya entrevista que vaig descriure a la meva última entrada va ser tot un èxit ja que van contractar-me. Treballo en una empresa gran, de les més grans que mai he estat, en un departament d'onze persones, força tranquil. De moment no m'exigeixen massa. Escriure articles i aprendre el funcionament dels seus programes informàtics (força rebuscats!). Encara no he tingut cap problema ni angoixa, pero no baixo la guàrdia, ja em conec! En qualsevol moment m'agobiaré.
Vaig fer una altra entrevista també prou interessant, però no van sel·leccionar-me, tot i que tampoc té importància ja que estava més interessada en el lloc que finalment vaig aconseguir. També van trucar-me de dues empreses més a les que ja vaig rebutjar anar, doncs ja havia signat on sóc ara.
El fet de treballar, evidentment, ha canviat molt la meva rutina. Està clar, que m'agradava molt més tenir tot el dia lliure, però ara tinc una tranquilitat interior que abans no tenia, i suposo que a nivell personal tinc la moral més alta. Haver trobat feina en les circunstàncies actuals del país és tota una proesa!
Ara l'Oriol i jo ens llevem a la mateixa hora. Ens arreglem i preparem la fiambrera amb el dinar. Ell m'acompanya en cotxe a la parada d'autobús, està molt a prop, però li ve de passada. Cada dia des del bus envio missatges a la mama per desitjar-li bon dia i explicar-nos alguna coseta mentre faig el trajecte. Alhora, em dóna temps de llegir una mica.
Estic a la feina des de dos quarts de nou fins les cinc de la tarda. El dia passa lent, però per sort m'acompanya molt escoltar RAC1 tal com feia quan era a l'ADP. Això sí, ara molta més estona!
Quan arribo a casa per la tarda espero que vingui l'Oriol per fer alguna cosa: comprar, passejar, netejar, preparar-nos el sopar i el dinar del dia següent... i abans d'anar a dormir, com sempre, mirem la tele o sèries una estona. Tal com em passava l'any passat, ara que treballo, sovint m'adormo al sofà.
Els dies ara són molt més llargs que quan no treballava, doncs amb l'arribada de la primavera s'han anat allargant. La veritat és que encara no estic del tot centrada. Potser quan faci més temps que treballo tornaré a tenir sensació de realitat, o potser no, potser el fet de ser fora de Barcelona em mantindrà sempre en aquest estat de no acabar de creure que això és la meva vida.
