Nervis i pors

Tot i l'optimisme del meu post anterior, en el que intento recolzar-me sempre que puc, cal dir que aquests dies estic força nerviosa. Quan alguna coseta es torça m'estresso molt.
Per exemple, dijous al vespre vam anar a portar capses al pis de Les Corts i quan vam arribar resulta que m'havia oblidat les claus. Vam haver de recular cap al Clot i tornar a Les Corts, tot amb el cotxe carregat i sabent que després encara havíem de tornar a Clot on jo em quedava a dormir. Només era un contratemps sense més conseqüències, però jo ja tenia ganes de plorar.
Ahir al matí, quan vaig anar a portar roba blanca a l'armari de casa el papa, vaig veure que ja no era blanca, si no que les bosses on l'havia guardat l'havien tenyit de blau. I això que només hi havia estat un parell de dies! Sort que vaig decidir-me a treure-ho i ordenar-ho dins l'armari si no, no ho hauria vist. Vam posar unes rentadores però em va desanimar molt tanta feina extra i haver de rentar llençols i tovalloles que estaven nets.

També em fa molta peneta desprendre'm de coses que he tingut anys al costat. Encara sort que tant la familia, com l'Oriol, com molts amics, han acceptat guardar-ho o quedar-s'ho fins que torni a necessitar-ho.
A casa la mama hi haurà la vaixella bona, la cuberteria i més parament de cuina i llar; a casa el papa roba blanca i crec que hi portaré vestits d'arreglar; el Muller i l'Olga s'han quedat una carretada de llibres, i també el Rubén i la Laura; el Luis i el Cristian guardaran tota la literatura infantil i juvenil, que ja no creia que pogués salvar, la meva sel·lecció de llibres preferits és a casa de Les Corts; i la Bàrbara, la Marta i l'Esther també n'han agafat forces i a més s'han quedat bona part del vestuari que hauria hagut de donar a beneficiència, i que prefereixo que aprofiti algú conegut!
Ja he superat la pena enorme que vaig passar el primer dia llençant els llibres de la facultat i els National Geographic més antics, realment no ho necessitava, però com sovint dic, són coses que a casa tenien el seu lloc i que a mi m'agradava tenir com a part del meu dia a dia.
Realment les mudances són difícils, però quan a més a més has de distribuir-ho tot per diferents llocs i llençar moltes altres coses, fan una pena terrible. I tot fent-ho al tornar de la feina, quan estic cansada i amb ganes de tirar-me al sofà.

Però no tot és dolent! De fet, aquesta setmana estic molt il·lusionada perquè dimecres al vespre arriba l'Oriol i dijous carregarem tot el que poguem el cotxe i el portarem en ferry fins a Palma. Divendres ja tindrem el pis i ell ja s'hi instal·larà! I no és només el fet de les ganes que tinc de muntar-lo i de començar a viure la part bona del trasllat, la que té olor de nou, si no, sobre tot, poder estar junts una altra vegada, que ja portem més de dues setmanes sense veure'ns i ha estat una eternitat! Cal pensar que, des que vam començar a sortir, mai ens haviem separat més de dues nits! No sé a ell, però a mi se m'ha fet mooooolt llarg!
Si tot va sobre el previst prepararé una mica de sopar de Halloween/Castanyada i l'aniré a buscar a l'aeroport, quan arribem a casa ens menjarem el que hauré preparat i ens acurrucarem al sofà. Quines ganes!

L'emoció del que és nou

Els nervis, les incògnites, les il·lusions... quan quelcom és nou una onada d'optimisme ho envolta. Pensem en tot allò bo que pot sortir-ne i rebutjem les idees que ens podrien conduïr a pensar que no serà com esperem. I tot i tenir present que pot torçar-se, ens centrem en pensar que suposarà un canvi positiu.
Ara que em preparo per una vida nova i diferent he volgut obrir aquest blog "Olor de nou" per reflexar com evolucionen els meus dies i els meus pensaments en aquesta aventura que començo, i que em dóna la sensació és la primera en la que m'embarco, ja que mai abans havia fet res que se sortís del guió.